Tipus d'interés

El tipus d'interès genèricament es coneix com a preu del diner, és el preu a pagar per l'ús d'una quantitat de diners durant un cert temps, i la compensació que rep qui els presta.

El preu del diner, el tipus d'interès, obeeix a les lleis de l'oferta i la demanda, de fet no és sinó el preu d'equilibri entre l'oferta de capital (els qui estan disposats a invertir) i la demanda de capital (els qui necessiten endeutar-se). Per tant el nivell dels tipus d'interès és únic tant per invertir com per endeutar-se.

El tipus d'interès el composen diferents factors o variables:

a. El cost per la pèrdua de valor de capital al llarg del temps.

b. El cost pel risc de no recuperar el capital.

c. El cost de disponibilitat.

d. Rendibilitat.

El flux d'intercanvi de fons entre entitats que generen operacions d'endeutament a curt/mig termini, genera al llarg del dia un creuament continuat d'ofertes i demandes de tipus d'interès a diversos terminis, per exemple: 1 dia, 1 setmana, 1 mes, mesos,... és l'anomenat Mercat Interbancari. S'anomena Ibor, en general, al preu de les operacions realitzades en un determinat mercat nacional interbancari i és l'acrònim de "InterBank offered Rate". Hi ha diferents tipus Ibor, com el Míbor (Madrid InterBank offered Rate), Libor (London InterbaBank offered Rate).

El tipus de referència del mercat interbancari anomenat zona euro és l'Euríbor. L'Euríbor és el principal índex de referència al que es revisen la majoria de les hipoteques a interès variable. És el substitut del Míbor, com a conseqüència de l'entrada en la Unió Europea i el traspàs de competències del Banc d'Espanya al Banc Central Europeu. En la pràctica, es calcula arrencant dels preus d'oferta dels préstecs que es fan entre si els 64 principals bancs europeus. Per tant serà fonamental per a prendre decisions en la gestió d'una tresoreria, saber com està el mercat, pel que als tipus d'interès, com poden evolucionar i si finalment es pren una decisió, poder fer un seguiment d'ells

Inflació i deflació

La inflació i la deflació són fenòmens econòmics que tenen repercussions negatives per l’economia.

La inflació es defineix com un increment generalitzat dels preus dels béns i dels serveis al llarg d’un període de temps prolongat que produeix, com a conseqüència, un descens del valor del diner i, per tant, del seu poder adquisitiu.

La deflació es defineix sovint com el fenomen oposat a la inflació, és a dir, una situació on es produeix un descens global del nivell dels preus durant un període prolongat.

En absència d’inflació i de deflació, es pot dir que hi ha estabilitat de preus si, com a mitjana, els preus no augmenten ni disminueixen, sinó que es mantenen estables al llarg del temps Podem parlar d’estabilitat absoluta si, per exemple, amb 100 euros podem comprar el mateix cistell de béns que fa un o dos anys.

És important fer una distinció entre els moviments dels preus d’un bé o servei concrets i els del nivell general de preus. En les economies de mercat, les variacions freqüents dels preus individuals són molt normals, fins i tot en una situació general d’estabilitat de preus. Les alteracions de l’oferta i/o de la demanda de béns o serveis concrets es tradueixen, inevitablement, en variacions en el seu preu. Per exemple, durant els darrers anys hem observat descensos importants en el preu dels ordinadors i dels telèfons mòbils degut, principalment, a la rapidesa del progrés tecnològic. No obstant això, des de principis de 1999 fins l’any 2004, els preus del petroli i d’altres productes energètics han incrementat, en part, com a conseqüència de les preocupacions referides al futur del subministrament d’energia i, en part, com a resultat de l’increment de la demanda d’aquests productes, especialment en les economies amb un elevat ritme de creixement. En conjunt, la inflació s’ha mantingut a nivells reduïts i estables a la majoria de països industrialitzats: l’estabilitat general de preus pot anar acompanyada de variacions substancials dels preus individuals, sempre que la pujada d’alguns preus es vega compensada per la baixada d’altres, de forma que el nivell general de preus es mantingué invariable.

Què és la TAE?

La TAE: Taxa Anual Equivalent.

La TAE és el tipus d’interés que indica el cost o rendiment efectiu d’un producte.

S’utilitza com a tipus d’interés de referencia per homogeneïtzar diferents tipus i condicions d’operacions de préstec i crèdit quan hi ha diferents períodes de liquidació, despeses comissions, etc.

La taxa anual equivalent es presenta com un percentatge.

Es calcula d’acord amb una fórmula matemàtica normalitzada que té en compte el tipus d’interés nominal de l’operació, la freqüència dels pagaments, les comissions bancàries i algunes despeses de l’operació.

En el cas dels préstecs o crèdits a tipus d’interés variable no és possible conèixer l’evolució futura del tipus d’interés, per la qual cosa la TAE es calcula suposant que el tipus es manté en el valor que té en el moment del càlcul. En aquests casos, l’expressió que utilitzaran les entitats serà "TAE variable", i la entitat haurà d’indicar que aquesta només té efectes informatius i que variarà amb les revisions del tipus d’interés.

Relació entre hipoteques i euribor

L'euríbor és un terme clau que cal tenir en compte a l'hora de sol·licitar una hipoteca, perquè condiciona en gran manera les quotes mensuals.

Per poder entendre la relació entre hipoteca i euríbor cal conèixer en què consisteix aquest índex.

La denominació d'euríbor deriva de l'acrònim Euro Interbank Offered Rate i és el tipus d'interès al qual un gran nombre de bancs es concedeixen préstecs a curt termini entre si, per la qual cosa fluctua constantment. Aquesta oscil·lació constant de l'euríbor és la que defineix la variació de la quota que cal pagar, que se sol revisar semestralment o anualment.

Avui dia es poden destacar principalment dos tipus d'hipoteques: les d'interès fix i les d'interès variable. Aquestes últimes són les més populars a Espanya i es caracteritzen per mantenir un diferencial fix sumat a l'euríbor. D'aquesta manera, la diferència entre contractar una hipoteca a interès variable o fix rau en la inclusió en la quota de la variació que pateix l'euríbor respecte de pagar una quantitat fixa de manera permanent en el temps.

Fent una anàlisi temporal, les dades revelen que qui opta per una hipoteca d'interès variable acaba pagant menys per la seva hipoteca respecte de qui es decanta per una de tipus d'interès fix. Juntament amb l'euribor. sempre hem de tenir en compte el diferencial. El diferencial és part del tipus d'interès i correspon a la quantitat que l'entitat bancària fixa a les condicions de contractació i que sol variar d'una entitat a una altra.

Targeta de crèdit o targeta de dèbit?

Coneixes les diferències entre les targetes de crèdit i dèbit?

 

A. La forma de pagament, la diferència fonamental és com abonem la quantitat del deute generat per les nostres compres: en una targeta de dèbit, el pagament es carrega directament en el compte corrent –o llibreta d'estalvis– del titular. Així, només permeten el cobrament fins al límit dels fons del compte. En canvi, amb la targeta de crèdit pots pagar, fins i tot, si no disposes de fons, perquè pots ajornar el cobrament fins al mes següent. D'aquesta manera, el titular contreu un deute amb el banc (per això, abans de concedir una targeta de crèdit, el banc estudia la nostra viabilitat i s'assegura que siguem solvents). Tot i així, la targeta de crèdit té un límit.

El crèdit pot “tornar-se” de tres maneres:
1. Al final de mes (un dia establert del mes següent al mes en què es fa la compra).
2. Mitjançant un percentatge (que cada mes desemborsarem.
3. Una quota fixa (aquesta modalitat es coneix amb el nom de revolving i consisteix a pagar una xifra fixa establerta)

B. La possibilitat de finançament: Les targetes de crèdit permeten finançar. Així, et permeten pagar a terminis i fer les compres sense necessitat de desemborsar el total del pagament. Diguem que, com indica el seu nom, porta implícita la concessió d'un crèdit per part del banc. En canvi les de dèbit són un mitjà de pagament en si: l'import es carrega directament en el compte del titular i es descompta directament del saldo.

C. Interessos: La targeta de crèdit cobra uns interessos al titular, en retirar diners o en fraccionar els pagaments. Aquests interessos no són freqüents en les targetes de dèbit.

Com veus, les diferències són notables i varien en funció de les preferències i les necessitats de cada consumidor.

Adam Smith

Adam Smith fou un economista i filòsof escocès.

La seua obra "Investigació en la Naturalesa i Causes de la Riquesa de les Nacions" fou el primer intent rigorós d'estudiar el desenvolupament històric de la indústria i el comerç a Europa, ajudà a la creació de l'economia com a disciplina acadèmica i proporcionà un marc teòric al capitalisme.

"La riquesa de les nacions, un dels primers intents d'estudiar l'auge de la indústria i el desenvolupament comercial a Europa, va ser un precursor de la disciplina acadèmica moderna de l'economia.

En aquesta i altres obres, Smith va exposar com el mateix interès racional i la competència poden portar a la prosperitat econòmica i el benestar. També va proporcionar alguns dels arguments intel·lectuals més coneguts i brillants recolzant el lliure comer i el capitalisme, que en gran mesura influiran en els escrits dels economistes posteriors.

No debades, Smith és considerat el pare de l'economia moderna. El liberalisme econòmic és la teoria econòmica formulada de manera completa en primer lloc per Adam Smith, desenvolupada durant la Il·lustració, que reclama la mínima interferència de l'Estat en l'economia. La llibertat econòmica o la lliure empresa conduiria a una societat més harmoniosa i igualitària i l'augment indefinit de la prosperitat. L'ordre espontani seria generat per "la mà invisible" que condueix als individus que segueixin el seu egoisme particular.

Habitualment es resumeix en l'expressió francesa "Laissez faire, laissez passer" (deixeu fer, deixeu passar), que no obstant és el lema de la fisiocràcia, una teoria econòmica precedent.

L’anàlisi marginal

Algunes decisions impliquen elegir entre, per exemple, anar a la universitat o començar a treballar, comprar un nou ordinador o estalviar per al pròxim viatge, etc.

Són decisions alternatives (una de dues), en les quals tenir en compte el concepte de cost d’oportunitat pot ajudar-nos a elegir. Però moltes de les qüestions en economia –i per tant, en la vida real- no consisteixen a fer o no fer alguna cosa, sinó en quant fem.

Si necessitem un cotxe per a anar a treballar, la decisió no està a comprar-lo o no, sinó a pensar si hem de gastar-nos més o menys. Una vegada en la tenda, ens ofereixen un model que ens convenç, però per 500 euros més ens n’ofereixen un altre que duu incorporat un sistema de seguretat més fiable. Mereix la pena pagar una mica més (cost addicional) per un model que té una cosa millor (benefici addicional)?

L’economista ens aconsellaria que comparem el cost marginal (500 euros) amb el benefici marginal que suposa la major seguretat. Si el benefici és superior al cost hem de triar aquesta opció.

L’anàlisi marginal suposa que les persones prenem les decisions sospesant els beneficis addicionals enfront dels costos addicionals en el moment en el qual elegim.

Si hem de comprar-nos uns vaquers, hem de decidir si ens gastem un poc més per uns de la marca coneguda o en triem altres que són més barats però de marca desconeguda. Mereix la pena pagar una mica més (cost marginal) per tenir la marca coneguda (benefici marginal)?

Aquests i altres exemples posen en relleu que en moltes de les nostres decisions ens enfrontem a disjuntives en el marge (en el límit) en les quals no es tracta de tot o res, sinó de comparar els beneficis extres que obtinc amb al cost addicional d’obtenir aquests beneficis

Els costos irrecuperables o els costos de l’error

Un principi que ens ajuda a entendre les decisions econòmiques és que si ja s’ha fet una despesa, hem d’oblidar-nos-en, ja que són costos irrecuperables.

Els costos del passat són costos irrecuperables i no ha d’interferir en les nostres decisions actuals. Suposem que anem al cinema i paguem una quantitat de diners per veure una pel·lícula que no sabem si mereix la pena. Estem en el cinema, la pel·lícula  ens avorreix i tenim ganes d'abandonar la sala: hem d'anar-nos-en? Per a prendre aquesta decisió cal oblidar-se dels diners invertits en la compra de l’entrada, ja que són irrecuperables.

L’economista ens preguntaria: “què faries si et regalaren una entrada per a veure una pel·lícula que ja saps que no t'interessa, el que és raonable és que te’n vages del cinema i dediques el temps a altra cosa. Però en la gran majoria de casos la gent aguanta fins al final, argumentant que ja ha pagat els diners. Aquesta idea d’aprofitar els diners és absurda. Els diners ja s’han perdut en comprar l’entrada. En realitat, quedant-nos en el cinema incorrem en un segon cost: el temps perdut en alguna cosa que no ens agrada i no optar per altra activitat. El fet de no assumir la pèrdua en què hem incorregut comporta una altra nova pèrdua.

Imagina que Joan compra compulsivament una nova bicicleta i immediatament després es penedeix de la seua decisió què ha de fer? Podria pensar: “vaig cometre un error i m’aguante”. Però també podria revendre la bicicleta, per exemple, per la meitat del que va costar. Però moltes persones no raonen així i tendeixen a quedar-se amb la bicicleta. És justifiquen dient: “No puc perdre tant”. Pensen que una bicicleta amb teranyines en el garatge val el mateix que van pagar-hi. Un economista els diria que l’únic cost rellevant és l’oportunitat perduda no venent.

Pot ser una ocasió excel·lent per a reflexionar sobre els riscos de la compra compulsiva, per oblidar-se el que va costar. Ara la decisió està a comparar si l’ús és més o menys del que ens hi ofereixen. Si pense que l’ús que li donaré és mínim, mereix la pena vendre-la. És a dir, el que va costar és irrel·levant per a la decisió de revendre o no.

En l’àmbit empresarial també són freqüents aquests errors. Per exemple, algunes empreses es resisteixen a abandonar les seues inversions en productes que no funcionen i en els quals estan perdent diners: “amb tot el que hem gastat, no podem retirar-los del mercat ara”. Aquest raonament és un error. El que s’ha perdut, s’ha perdut ja, per què s’ha de seguir perdent més? En la decisió sobre el que ha de fer-se, el passat no ha d’incorporar-se al càlcul. S’ha de continuar invertint en un determinat producte només si es pensa que hi ha possibilitats d’èxit, en cas contrari, cal retirar-lo del mercat.

El cost d’oportunitat.

El fet que els recursos siguen escassos significa que quan elegim produir un bé decidim al mateix temps no produir altres béns que podrien produir-se amb els mateixos recursos. És a dir, quan ens decidim per una opció,  hem d’assumir que perdem l’oportunitat de gaudir d’una cosa és menys d’una altra.

El cost de oportunitat d’alguna cosa és allò a què s’ha de renunciar per a aconseguir-la.

Encara que a voltes puga passar-se per alt, el cost d’oportunitat existeix sempre que hi ha elecció entre usos alternatius. Per exemple, si no dispose de diners per a assistir a un concert i a més comprar un CD, quina decisió prenc? No tenir diners per a les dues coses (escassesa de recursos) et duu a triar i, per tant, a renunciar a alguna cosa (cost d’oportunitat).

Açò també passa en el conjunt de la societat, ja que hi ha diverses necessitats col·lectives y les administracions disposen d’uns recursos limitats. Per exemple, si un ajuntament solament té pressupost per a fer un hospital o un parc, i s’opta per construir el parc, el cost d’oportunitat serà que els veïns no disposaran dels serveis sanitaris.

El cost d’oportunitat de produir qualsevol bé es mesura pels béns als quals es renuncia.

De vegades el cost d’oportunitat d’una acció no es tan evident com sembla. Si et preguntaren quant costa anar al cinema, probablement respondries el que vas pagar l’ultima vegada. És el cost visible. Però el nostre temps disponible (cost no visible) també és un recurs escàs que ha de figurar en el  càlcul. Tant els diners com el temps representen oportunitats perdudes per haver anat al cinema.

Els béns i serveis que satisfan necessitats.

Podem definir els béns com totes aquelles coses que es consideren adequades per a satisfer les necessitats humanes.

Juntament amb els béns materials (aliments, roba, etc.) hi ha altre tipus de béns immaterials (atenció sanitària, transport, etc.) que anomenen serveis.

Classificació dels béns i serveis:

A. Segons la seua escassesa o abundància:

     a) Béns econòmics són els que, a més de ser útils, no es troben disponibles de forma lliure en la naturalesa, és a dir, cal transformar-los perquè servisquen a les necessitats humanes. Són béns escassos i obtenir-los requerix un esforç.

    b) Per la seua banda, els béns no econòmics també denominats béns lliures o gratuïts són abundants i estan disponibles sense esforç econòmic (l’aire, el sol, l’aigua del mar, etc.)

B. Segons la seua funció els béns econòmics es poden classificar en:

    a) Béns de consum que serveixen per a satisfer directament una necessitat (mobles, aliments, joguets). En els béns de consum, al seu torn, podem distingir entre béns duradors, que ens permeten un ús prolongat en el temps (electrodomèstics, habitatge), i béns peribles o de consum immediat, que desapareixen una volta consumits (aliments).

    b) Béns de producció o de capital, que no procuren una satisfacció immediata, però serveixen per a produir altres béns (màquines, eines)

C. Béns intermedis, que són els que requereixen una transformació per a arribar a ser béns finals o béns que ja són aptes per al consum. Per exemple, la fusta que es transforma en paper (bé intermedi) amb el qual obtenim el llibre (bé final). Alguns d’aquests béns poden ser intermedis o finals en funció de l’ús que els donem, la llet pot ser bé intermedi per a produir formatge o un bé final quan la consumim directament.

D. Segons la relació que mantenen entre:

    a) Béns complementaris són els que és necessari consumir conjuntament (llavadora i detergent, cotxe i gasolina).
    b) Béns substitutius són aquells que satisfan una mateixa necessitat (avió i AVE, peres i pomes

E. Segons es puguen compartir o no simultàniament per diverses persones:

    a) Béns privats (cotxe particular)
    b) Béns públics o col·lectius (parc, biblioteca pública).